27/04/2010: Annapurna, punt i seguit.
24 d’abril del 2010
Katmandú
Amics i amigues tot té un final, i el final de la nostra expedició malauradament ha arribat, encara que ens hagi costat prendre aquesta decisió més que mai. Els dolors a l’esquena em segueixen molestant tot i prenent la medicació, però el que realment em fa més mal és saber que els companys d’expedició, en Juanito Oiarzabal, en Carlos Pauner i companyia ha sortit cap al cim i que un servidor, es quedarà sense cim aquesta vegada o si més no, sense haver-ho pogut intentar. Per altra banda em tranquil·litza saber que ben aviat podré estar amb els meus i que aquesta expedició haurà finalitzat i amb ella el patiment d’aquests set dies esperant una millora, que finalment no aparegut.
Aquest mateix matí, amb en Lluís hem fet una trucada a l’asseguradora per donar part de l’accident. Les coses inusualment s’han desenvolupat de tal manera que mentre escrivia aquest correu, hem rebut la trucada del corresponsal de Nepal, dient-nos que immediatament seriem evacuats. No ens ho podíem creure, en breu un helicòpter ens venia a recollir per dur-nos a Katmandú. No havíem esmorzat, no teníem el material preparat..havíem de prendre una decisió tenint un dipòsit de material al Camp 1, el Camp 2 tot muntat i el Camp 3 equipat, si marxàvem perdíem el material si és que no enviàvem algú a recollir-lo, a canvi però, estàvem a quaranta cinc minuts de Katmandú i de l’hospital.
A les 13h i 45min, érem evacuats amb un B3, un helicòpter que fa uns anys va aconseguir de posar un patí dalt del cim de l’Everest. Amb en Lluís ens preguntàvem com una “mega-màquina” com aquesta ens venia a recollir, durant el vol ens ho van aclarir: El temps seguia inestable, com cada dia, el cel estava tapat i amb ell el cim de l’Annapurna. Durant el trajecte i seguint el curs del Miristikola fins la vall del Kaligandaki en direcció a Katmandú, les turbulències eren constants i no les teníem totes, i per això, el perquè d’aquest helicòpter.
Hem arribat a l’aeroport de Katmandú i des d’aquí, directament a l’hospital a on ens han fet una revisió complerta a tots dos. Després de mirar els metges les radiografies, han arribat a la conclusió de que el què tenim són fortes contusions, sense descartar que puguem tenir petites fisures o alguna altra lesió i que això s’hauria de mirar amb ecografies que aquí no les poden fer. És per això que m’envien ràpidament a Barcelona on espero que la facin i així saber l’abast de les lesions. M’agradaria agrair amb la velocitat i serietat en la què em estat evacuats, gràcies a l’assegurança de la Feec.
M’enduc una satisfacció major a la dels altres cims, com els darrers, el Lhotse, l’Everest, el Cho Oyu...sobreviure a una allau de neu, blocs de gel i pedres damunt els 6.500m a l’Annapurna és infinitament més satisfactori que quan he fet cim altres vegades, sóc dels que penso que sempre ens hem de quedar amb la part positiva de les coses. L’Annapurna (mare de l’abundància amb sànscrit) no ens ha donat permís, l’allau ha estat el seu avís o almenys ho em d’entendre així, i com bé diu el meu amic Ramon: “...hi haurà altres Annapurnes que recollir...”, en referència al ram de Nerets del dia de Sant Jordi.
Així doncs us espero la propera temporada, a principis de setembre on intentaré pujar a un altre vuit mil: el Manaslú de 8.163m.
Ara em queda donar les gràcies a tots els espònsors que han fet possible aquesta expedició, esperant m’acompanyin al cim del Manaslú la propera tardor. A la Secretaria General de l’Esport, Vèrtic, Infinit Emotions, ISM, Temps d’Aventura de TV3 i la col·laboració del Club Excursionista de Gràcia i el Grup Excursionista Gelade de l’Avenç d’Esplugues. També a animar a tots aquells i aquelles que s’hi vulguin sumar com a espònsors i col·laboradors. Per últim voldria agrair tot el vostre suport incondicional, tant el de la família com el dels amics i amigues i coneguts d’arreu de del d’Argentina, Madrid, Segovia, Bilbao, Córdoba, Màlaga, Mallorca, Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona...i sobretot el de tota la gent que hi ha darrera del projecte Catalunya 14x8000.
Una abraçada per a tots,
Xavi Arias
Katmandú
Amics i amigues tot té un final, i el final de la nostra expedició malauradament ha arribat, encara que ens hagi costat prendre aquesta decisió més que mai. Els dolors a l’esquena em segueixen molestant tot i prenent la medicació, però el que realment em fa més mal és saber que els companys d’expedició, en Juanito Oiarzabal, en Carlos Pauner i companyia ha sortit cap al cim i que un servidor, es quedarà sense cim aquesta vegada o si més no, sense haver-ho pogut intentar. Per altra banda em tranquil·litza saber que ben aviat podré estar amb els meus i que aquesta expedició haurà finalitzat i amb ella el patiment d’aquests set dies esperant una millora, que finalment no aparegut.
Aquest mateix matí, amb en Lluís hem fet una trucada a l’asseguradora per donar part de l’accident. Les coses inusualment s’han desenvolupat de tal manera que mentre escrivia aquest correu, hem rebut la trucada del corresponsal de Nepal, dient-nos que immediatament seriem evacuats. No ens ho podíem creure, en breu un helicòpter ens venia a recollir per dur-nos a Katmandú. No havíem esmorzat, no teníem el material preparat..havíem de prendre una decisió tenint un dipòsit de material al Camp 1, el Camp 2 tot muntat i el Camp 3 equipat, si marxàvem perdíem el material si és que no enviàvem algú a recollir-lo, a canvi però, estàvem a quaranta cinc minuts de Katmandú i de l’hospital.
A les 13h i 45min, érem evacuats amb un B3, un helicòpter que fa uns anys va aconseguir de posar un patí dalt del cim de l’Everest. Amb en Lluís ens preguntàvem com una “mega-màquina” com aquesta ens venia a recollir, durant el vol ens ho van aclarir: El temps seguia inestable, com cada dia, el cel estava tapat i amb ell el cim de l’Annapurna. Durant el trajecte i seguint el curs del Miristikola fins la vall del Kaligandaki en direcció a Katmandú, les turbulències eren constants i no les teníem totes, i per això, el perquè d’aquest helicòpter.
Hem arribat a l’aeroport de Katmandú i des d’aquí, directament a l’hospital a on ens han fet una revisió complerta a tots dos. Després de mirar els metges les radiografies, han arribat a la conclusió de que el què tenim són fortes contusions, sense descartar que puguem tenir petites fisures o alguna altra lesió i que això s’hauria de mirar amb ecografies que aquí no les poden fer. És per això que m’envien ràpidament a Barcelona on espero que la facin i així saber l’abast de les lesions. M’agradaria agrair amb la velocitat i serietat en la què em estat evacuats, gràcies a l’assegurança de la Feec.
M’enduc una satisfacció major a la dels altres cims, com els darrers, el Lhotse, l’Everest, el Cho Oyu...sobreviure a una allau de neu, blocs de gel i pedres damunt els 6.500m a l’Annapurna és infinitament més satisfactori que quan he fet cim altres vegades, sóc dels que penso que sempre ens hem de quedar amb la part positiva de les coses. L’Annapurna (mare de l’abundància amb sànscrit) no ens ha donat permís, l’allau ha estat el seu avís o almenys ho em d’entendre així, i com bé diu el meu amic Ramon: “...hi haurà altres Annapurnes que recollir...”, en referència al ram de Nerets del dia de Sant Jordi.
Així doncs us espero la propera temporada, a principis de setembre on intentaré pujar a un altre vuit mil: el Manaslú de 8.163m.
Ara em queda donar les gràcies a tots els espònsors que han fet possible aquesta expedició, esperant m’acompanyin al cim del Manaslú la propera tardor. A la Secretaria General de l’Esport, Vèrtic, Infinit Emotions, ISM, Temps d’Aventura de TV3 i la col·laboració del Club Excursionista de Gràcia i el Grup Excursionista Gelade de l’Avenç d’Esplugues. També a animar a tots aquells i aquelles que s’hi vulguin sumar com a espònsors i col·laboradors. Per últim voldria agrair tot el vostre suport incondicional, tant el de la família com el dels amics i amigues i coneguts d’arreu de del d’Argentina, Madrid, Segovia, Bilbao, Córdoba, Màlaga, Mallorca, Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona...i sobretot el de tota la gent que hi ha darrera del projecte Catalunya 14x8000.
Una abraçada per a tots,
Xavi Arias
27/04/2010: ... seguim esperant i Bona Diada de Sant Jordi!
22 d’abril del 2010
Camp Base de l’Annapurna
Ja son cinc dies d’espera al C.B, en el meu cas recuperant-me de les contusions de l’allau de Camp 3. Encara estic dolorit, però per sort, molt més animat gràcies a tot el vostre suport, amics i amigues, família i sobretot el del meu company, en Lluís Ràfols. Cada dia els doctors de l’hospital improvisat al C.B (amb el suport del govern d’Aragó), em miren i em donen la seva opinió, a hores d’ara creuen que podria tenir fisurades dos costelles en l’inserció costovertebral de la part dreta. Tant debò a cada expedició pogués tenir un servei com aquest, tant per a mi, com pels altres companys i companyes i xerpes. Espero estar a punt en uns quants dies més, això si, no al cent per cent però si amb la suficient força per intentar arribar al cim. Recordo fa un parell d’anys, la baixada del cim de l’Everest amb aquell dolor al turmell (uns dies abans havia patit una torçada al peu), en arribar a Katmandú em van diagnosticar una fisura a la tíbia inserció amb el peroné. És per això que no tinc por del dolor, si no, de que la lesió no em deixi progressar fins al cim.
Ahir mateix, tota l’expedició de “Al filo de lo imposible” liderada per l’Edurne Pasaban, van marxar cap a Katmandú després de fer el cim de l’Annapurna per en pocs dies sortir a pel seu últim vuit mil, el Shisha Pangma. Al C.B hi quedem força gent, l’expedició de la coreana Miss Oh amb un pressupost de cinc milions d’euros i altres expedicions més modestes, la del Japó, Itàlia, Equador, Iran, Polònia, Rússia...i com no, la d’un servidor gràcies al suport de la Secretaria General de l’Esport, Vèrtic, Infinit Emotions i amb la col·laboració inestimable del Grup Excursionista Gelade de l’Avenç d’Esplugues i del Club Excursionista de Gràcia.
Espero que en aquests propers dies prenguem la decisió de quan iniciem l’atac a cim, de fet avui mateix s’està fent una reunió amb tots els responsables de les expedicions del C.B, per decidir quin dia podria ser el millor i a la vegada contrastar les “meteos” de cada grup. A dia d’avui el vent és molt fort en alçada fins a 150km/h, si tot va com pensem el dia 27 o 28 d’abril podrien ser uns bons dies de cim.
Per últim, tot i que sóc lluny de casa, no em voldria oblidar de la meravellosa data d’avui 23 d’abril, la diada de Sant Jordi. Des d’aquí vull felicitar el sant a tots els Jordis i Jordines, fent-vos arribar el meu modest regal: un fantàstic ram de nerets vermells i l’últim paràgraf del llibre “Annapurna primer 8.000”, primer 8.000 conquerit per l’home al 1950 i que seixanta anys després, un servidor vol intentar arribar-hi amb la senyera.
Que passeu una immillorable diada de Sant Jordi, una abraçada,
“...Mentre estic estirat a la meva camilla, penso en aquesta aventura que està acabant en aquesta victòria inesperada. Sempre es parla del ideal com el d’un fi que s’intenta arribar sense aconseguir-ho.
L’Annapurna, per a tots nosaltres és un ideal realitzat; en la nostra joventut no ens absorbien els relats imaginaris ni els sanguinolents combats que les guerres modernes ofereixen a imaginació dels nens. La muntanya va ser per a nosaltres un camp de batalla natural en el que, jugant en les fronteres de la vida i la mort, buscàvem la llibertat que foscament desitjàvem tant com el pa.
L’Annapurna, al que haguéssim anat tots amb les mans buides, és un tresor sobre el qual viurem...Amb aquesta realització una pàgina es dobla...una nova vida comença.
Hi ha altres Annapurnes en la vida dels homes i dones...”
Camp Base de l’Annapurna
Ja son cinc dies d’espera al C.B, en el meu cas recuperant-me de les contusions de l’allau de Camp 3. Encara estic dolorit, però per sort, molt més animat gràcies a tot el vostre suport, amics i amigues, família i sobretot el del meu company, en Lluís Ràfols. Cada dia els doctors de l’hospital improvisat al C.B (amb el suport del govern d’Aragó), em miren i em donen la seva opinió, a hores d’ara creuen que podria tenir fisurades dos costelles en l’inserció costovertebral de la part dreta. Tant debò a cada expedició pogués tenir un servei com aquest, tant per a mi, com pels altres companys i companyes i xerpes. Espero estar a punt en uns quants dies més, això si, no al cent per cent però si amb la suficient força per intentar arribar al cim. Recordo fa un parell d’anys, la baixada del cim de l’Everest amb aquell dolor al turmell (uns dies abans havia patit una torçada al peu), en arribar a Katmandú em van diagnosticar una fisura a la tíbia inserció amb el peroné. És per això que no tinc por del dolor, si no, de que la lesió no em deixi progressar fins al cim.
Ahir mateix, tota l’expedició de “Al filo de lo imposible” liderada per l’Edurne Pasaban, van marxar cap a Katmandú després de fer el cim de l’Annapurna per en pocs dies sortir a pel seu últim vuit mil, el Shisha Pangma. Al C.B hi quedem força gent, l’expedició de la coreana Miss Oh amb un pressupost de cinc milions d’euros i altres expedicions més modestes, la del Japó, Itàlia, Equador, Iran, Polònia, Rússia...i com no, la d’un servidor gràcies al suport de la Secretaria General de l’Esport, Vèrtic, Infinit Emotions i amb la col·laboració inestimable del Grup Excursionista Gelade de l’Avenç d’Esplugues i del Club Excursionista de Gràcia.
Espero que en aquests propers dies prenguem la decisió de quan iniciem l’atac a cim, de fet avui mateix s’està fent una reunió amb tots els responsables de les expedicions del C.B, per decidir quin dia podria ser el millor i a la vegada contrastar les “meteos” de cada grup. A dia d’avui el vent és molt fort en alçada fins a 150km/h, si tot va com pensem el dia 27 o 28 d’abril podrien ser uns bons dies de cim.
Per últim, tot i que sóc lluny de casa, no em voldria oblidar de la meravellosa data d’avui 23 d’abril, la diada de Sant Jordi. Des d’aquí vull felicitar el sant a tots els Jordis i Jordines, fent-vos arribar el meu modest regal: un fantàstic ram de nerets vermells i l’últim paràgraf del llibre “Annapurna primer 8.000”, primer 8.000 conquerit per l’home al 1950 i que seixanta anys després, un servidor vol intentar arribar-hi amb la senyera.
Que passeu una immillorable diada de Sant Jordi, una abraçada,
“...Mentre estic estirat a la meva camilla, penso en aquesta aventura que està acabant en aquesta victòria inesperada. Sempre es parla del ideal com el d’un fi que s’intenta arribar sense aconseguir-ho.
L’Annapurna, per a tots nosaltres és un ideal realitzat; en la nostra joventut no ens absorbien els relats imaginaris ni els sanguinolents combats que les guerres modernes ofereixen a imaginació dels nens. La muntanya va ser per a nosaltres un camp de batalla natural en el que, jugant en les fronteres de la vida i la mort, buscàvem la llibertat que foscament desitjàvem tant com el pa.
L’Annapurna, al que haguéssim anat tots amb les mans buides, és un tresor sobre el qual viurem...Amb aquesta realització una pàgina es dobla...una nova vida comença.
Hi ha altres Annapurnes en la vida dels homes i dones...”
17 d’abril del 2010
Camp Base de l’Annapurna
Ja tornem a ser al C.B amb la feina feta. Les coses però, no han sortit com esperàvem.
Després de muntar el Camp 3 a 6.500m en un lloc on ningú tenia clar que fos el millor, ens trobàvem dins la tenda instal·lant-nos i preparant l’aigua per hidratar-nos, quan de sobte, un soroll d’allau com molts d’altres que podem anar sentint durant el dia, però aquest, cada vegada el sentíem més a prop fins que al final aquesta sensació queda palesa quan el soroll es transforma en blocs de gel, de dimensions com el de les rentadores, i que comencen a passar per damunt nostre, barrejats amb neu i pedres. Una sensació que no desitjaria ni al pitjor dels meus enemics “si és que en tinc”. Un cop darrera un altre, al cap, a l’esquena...dins la tenda minúscula, en Lluís i un servidor mirant d’esquivar el que no es veu, son uns segons que semblen interminables i dels que et preguntes: què coi faig aquí?. Els crits dels altres companys i un silenci sepulcral ens fan entendre que el pitjor ja ha passat, tan sols cal sortir, els uns de la tenda destrossada, els altres de sota la neu...
-Esteu tots bé?, ens preguntem els uns als altres.
-Ja ho dèiem que aquest lloc no era el millor.
-Doncs fotem el camp a un de més segur.
Eren les 18h quan tornàvem a estar instal·lats un centenar de metres més avall. En Lluís i jo varem decidir de baixar al Camp 2, mil metres més avall, ja no teníem tenda i volíem arribar al Camp Base el més aviat possible. Pot ser tots dos, som els que més mal parats en varem sortir.
Estic convençut que més d’un i d’una de vosaltres es preguntarà: “però què hi feu aquí?, sembla que us agradi buscar el perill..!”. En tot cas procurem fer les coses el millor que sabem, però de vegades les coses no surten com un s’espera, per a uns, hem tingut mala sort de que ens enganxes aquesta allau, per a mi és al contrari, hem tingut una sort immensa de sortir-ne il·lesos, amb algunes contusions i això sí, un gran esglai que ens costarà uns dies de passar.
Ara ens queden uns dies de relaxació al C.B. Els doctors Morandeira i Nerin, ens han mirat de dalt a baix i potser en dos o tres dies estarem recuperats, esperarem l’evolució del temps i de les condicions de la muntanya i com no, de nosaltres mateixos què és el més important. De moment a recuperar-nos, a xafardejar els correus que ens envieu i a fruir de la família encara que sigui molt breu per telèfon satèl·lit i després ja ho veurem.
Una abraçada des del Camp Base de l’Annapurna,
Camp Base de l’Annapurna
Ja tornem a ser al C.B amb la feina feta. Les coses però, no han sortit com esperàvem.
Després de muntar el Camp 3 a 6.500m en un lloc on ningú tenia clar que fos el millor, ens trobàvem dins la tenda instal·lant-nos i preparant l’aigua per hidratar-nos, quan de sobte, un soroll d’allau com molts d’altres que podem anar sentint durant el dia, però aquest, cada vegada el sentíem més a prop fins que al final aquesta sensació queda palesa quan el soroll es transforma en blocs de gel, de dimensions com el de les rentadores, i que comencen a passar per damunt nostre, barrejats amb neu i pedres. Una sensació que no desitjaria ni al pitjor dels meus enemics “si és que en tinc”. Un cop darrera un altre, al cap, a l’esquena...dins la tenda minúscula, en Lluís i un servidor mirant d’esquivar el que no es veu, son uns segons que semblen interminables i dels que et preguntes: què coi faig aquí?. Els crits dels altres companys i un silenci sepulcral ens fan entendre que el pitjor ja ha passat, tan sols cal sortir, els uns de la tenda destrossada, els altres de sota la neu...
-Esteu tots bé?, ens preguntem els uns als altres.
-Ja ho dèiem que aquest lloc no era el millor.
-Doncs fotem el camp a un de més segur.
Eren les 18h quan tornàvem a estar instal·lats un centenar de metres més avall. En Lluís i jo varem decidir de baixar al Camp 2, mil metres més avall, ja no teníem tenda i volíem arribar al Camp Base el més aviat possible. Pot ser tots dos, som els que més mal parats en varem sortir.
Estic convençut que més d’un i d’una de vosaltres es preguntarà: “però què hi feu aquí?, sembla que us agradi buscar el perill..!”. En tot cas procurem fer les coses el millor que sabem, però de vegades les coses no surten com un s’espera, per a uns, hem tingut mala sort de que ens enganxes aquesta allau, per a mi és al contrari, hem tingut una sort immensa de sortir-ne il·lesos, amb algunes contusions i això sí, un gran esglai que ens costarà uns dies de passar.
Ara ens queden uns dies de relaxació al C.B. Els doctors Morandeira i Nerin, ens han mirat de dalt a baix i potser en dos o tres dies estarem recuperats, esperarem l’evolució del temps i de les condicions de la muntanya i com no, de nosaltres mateixos què és el més important. De moment a recuperar-nos, a xafardejar els correus que ens envieu i a fruir de la família encara que sigui molt breu per telèfon satèl·lit i després ja ho veurem.
Una abraçada des del Camp Base de l’Annapurna,
15/04/2010: "... i de segon, bacallà a la Vizcaïna"
14 d’abril del 2010
Camp Base de l’Annapurna
Hola amics i amigues, us escric des del C.B. Aquests darrers dies ha estat nevant, però avui el temps ha estat bo i no ha caigut ni una volva de neu, demà sortim en direcció al Camp 2, per l’endemà divendres anar a Camp 3 i dormir-hi. Sortirem en Lluís i un servidor, acompanyats dels amics del C.B, permeteu-me que us els presenti. Una cordada és la d’en Carlos Pauner i en Javier Perez, l’altra en Juanito Oiarzabal i en Tolo Calafat. Durant aquests dies hem descansat, hem endreçat el material i el què és més important, hem gaudit de les habilitats culinàries d’en Juanito.
Avui mateix ens ha delitat amb un “bacalao a la vizcaína” que és una de les seves especialitats. De vegades els alpinistes tornem prims i desgastats de les expedicions, però aquest cop, no podrem dir que sigui per no menjar.
Formem un equip amb prou experiència, tots junts sumem més de quaranta ascensions a muntanyes de 8.000m, però no em d’oblidar que en Juanito en porta vint-i-tres tot sol, és la persona que en té més de tota la terra. Bé, espero que l’experiència de tots, faci que aquesta vegada tot surti tal i com a passat en les últimes expedicions.
Una abraçada a totes i tots,
Camp Base de l’Annapurna
Hola amics i amigues, us escric des del C.B. Aquests darrers dies ha estat nevant, però avui el temps ha estat bo i no ha caigut ni una volva de neu, demà sortim en direcció al Camp 2, per l’endemà divendres anar a Camp 3 i dormir-hi. Sortirem en Lluís i un servidor, acompanyats dels amics del C.B, permeteu-me que us els presenti. Una cordada és la d’en Carlos Pauner i en Javier Perez, l’altra en Juanito Oiarzabal i en Tolo Calafat. Durant aquests dies hem descansat, hem endreçat el material i el què és més important, hem gaudit de les habilitats culinàries d’en Juanito.
Avui mateix ens ha delitat amb un “bacalao a la vizcaína” que és una de les seves especialitats. De vegades els alpinistes tornem prims i desgastats de les expedicions, però aquest cop, no podrem dir que sigui per no menjar.
Formem un equip amb prou experiència, tots junts sumem més de quaranta ascensions a muntanyes de 8.000m, però no em d’oblidar que en Juanito en porta vint-i-tres tot sol, és la persona que en té més de tota la terra. Bé, espero que l’experiència de tots, faci que aquesta vegada tot surti tal i com a passat en les últimes expedicions.
Una abraçada a totes i tots,
15/04/2010: Ja tenim el Camp instal.lat i equipat
12 d’abril 2010
Camp Base de l’Annapurna
Salutacions a tothom, és 12 d’abril, fa tres dies que hem arribat al C.B a 4.200m i ja hem començat a fer feina, tenim el Camp 2 a 5.500m instal·lat i equipat, en espera de montar el Camp 3 per anar-hi a dormir.
Eren les 6.30h quan sortíem en direcció al Camp 2, abans però, havíem de passar per Camp 1 tot i que no el muntaríem. L’aclimatació amb més de 10.000 metres positius acumulats ha fet que ens trobem bé per avançar feina i posar-nos al nivell de les altres expedicions que porten ja, entre dues i quatre setmanes al Camp Base. Una vegada passat un plató a 5.000m ple d’esquerdes, ens hem enfilat per unes pendents que ens han portat al Camp 2, hem plantat la tenda i hem deixat tot el material necessari que dúiem a l’esquena: el gas, els fogonets, el menjar, la roba...
Ara des de la meva tenda al C.B, esperem tornar a pujar al Camp 2 per a dormir-hi i poder pujar a muntar el Camp 3, però les previsions meteorològiques no són prou bones i segurament passarem un parell de dies al C.B esperant una millora en el temps.
Una seixantena d’anys enrere, en Maurice Herzog i els seus, es trobaven en una situació similar, aquí teniu un petit paràgraf del seu Llibre “Annapurna, primer 8.000”, capítol IX, l’Annapurna:
“...El nostre pobre campament II està perdut enmig de la neu. Ens ensordeix el terrabastall ininterromput dels allaus, la direcció dels quals varem localitzar malament. Entre torbs de neu i rafegues de vent, despleguem les tendes, col·loquem les estaques, fem una plataforma; una hora més tard estem tots instal·lats...”
Bé, amics i amigues, una abraçada molt forta des del C.B de l’Annapurna.
Camp Base de l’Annapurna
Salutacions a tothom, és 12 d’abril, fa tres dies que hem arribat al C.B a 4.200m i ja hem començat a fer feina, tenim el Camp 2 a 5.500m instal·lat i equipat, en espera de montar el Camp 3 per anar-hi a dormir.
Eren les 6.30h quan sortíem en direcció al Camp 2, abans però, havíem de passar per Camp 1 tot i que no el muntaríem. L’aclimatació amb més de 10.000 metres positius acumulats ha fet que ens trobem bé per avançar feina i posar-nos al nivell de les altres expedicions que porten ja, entre dues i quatre setmanes al Camp Base. Una vegada passat un plató a 5.000m ple d’esquerdes, ens hem enfilat per unes pendents que ens han portat al Camp 2, hem plantat la tenda i hem deixat tot el material necessari que dúiem a l’esquena: el gas, els fogonets, el menjar, la roba...
Ara des de la meva tenda al C.B, esperem tornar a pujar al Camp 2 per a dormir-hi i poder pujar a muntar el Camp 3, però les previsions meteorològiques no són prou bones i segurament passarem un parell de dies al C.B esperant una millora en el temps.
Una seixantena d’anys enrere, en Maurice Herzog i els seus, es trobaven en una situació similar, aquí teniu un petit paràgraf del seu Llibre “Annapurna, primer 8.000”, capítol IX, l’Annapurna:
“...El nostre pobre campament II està perdut enmig de la neu. Ens ensordeix el terrabastall ininterromput dels allaus, la direcció dels quals varem localitzar malament. Entre torbs de neu i rafegues de vent, despleguem les tendes, col·loquem les estaques, fem una plataforma; una hora més tard estem tots instal·lats...”
Bé, amics i amigues, una abraçada molt forta des del C.B de l’Annapurna.
15/04/2010: Ja som al Camp Base
9 d’abril del 2010
Camp Base de l’Annapurna
Bones a totes i tots,
Us escric des del Camp Base de l’Annapurna a 4.200 metres, després de tres dies d’aproximació des de Lete a 2.500 metres. En aquest Camp Base, ja s’hi troben totes les expedicions de la temporada, entre elles, les dos més grans, la de la coreana Miss Oh i la del “Filo de lo Imposible” amb l’Edurne al capdavant. Dues dones que estan al final de la carrera per ascendir a les catorze muntanyes de més de 8.000 metres que hi ha a la terra. Aquesta temporada, una d’elles serà la primera dona de la història en aconseguir-ho.
En referència a l’aproximació al C.B, dir-vos que hem accelerat una etapa. Aquests tres dies han estat fantàstics, amb un temps meravellós que ha fet possible gaudir de debò, fruint de les vistes, de moments inoblidables com quan un trencalòs amb el seu vol majestuós volava molt a prop nostre, com si fos un vigilant, el “vigilant de l’Annapurna”. Encara que sembli que estiguem sols caminant per damunt dels 4.000 metres, sempre hi ha qui t’observa.
El C.B està als peus de l’Annapurna de 8.091m i dels Nilguiris, unes muntanyes de poc més de 7.000m. Després d’instal·lar-nos, mirarem de sortir fins al Camp 2, per instal·lar-lo, l’aclimatació realitzada juntament amb l’aproximació fan que puguem plantejar-nos el no muntar el Camp 1. Bé, nois i noies, en tot cas ja us aniré explicant com van anant les coses, però de moment ja estem al C.B i comença la veritable ascensió.
Una abraçada i fins aviat,
Camp Base de l’Annapurna
Bones a totes i tots,
Us escric des del Camp Base de l’Annapurna a 4.200 metres, després de tres dies d’aproximació des de Lete a 2.500 metres. En aquest Camp Base, ja s’hi troben totes les expedicions de la temporada, entre elles, les dos més grans, la de la coreana Miss Oh i la del “Filo de lo Imposible” amb l’Edurne al capdavant. Dues dones que estan al final de la carrera per ascendir a les catorze muntanyes de més de 8.000 metres que hi ha a la terra. Aquesta temporada, una d’elles serà la primera dona de la història en aconseguir-ho.
En referència a l’aproximació al C.B, dir-vos que hem accelerat una etapa. Aquests tres dies han estat fantàstics, amb un temps meravellós que ha fet possible gaudir de debò, fruint de les vistes, de moments inoblidables com quan un trencalòs amb el seu vol majestuós volava molt a prop nostre, com si fos un vigilant, el “vigilant de l’Annapurna”. Encara que sembli que estiguem sols caminant per damunt dels 4.000 metres, sempre hi ha qui t’observa.
El C.B està als peus de l’Annapurna de 8.091m i dels Nilguiris, unes muntanyes de poc més de 7.000m. Després d’instal·lar-nos, mirarem de sortir fins al Camp 2, per instal·lar-lo, l’aclimatació realitzada juntament amb l’aproximació fan que puguem plantejar-nos el no muntar el Camp 1. Bé, nois i noies, en tot cas ja us aniré explicant com van anant les coses, però de moment ja estem al C.B i comença la veritable ascensió.
Una abraçada i fins aviat,
15/04/2010: Ara sí que va de debò!
8 d’abril del 2010
De camí al Camp Base de l’Annapurna
Salut a totes i tots, estem a dos dies de camí del Camp Base de l’Annapurna, contents i amb moltes ganes d’arribar-hi, es clar. Fent aquest meravellós trekking m’ha vingut al cap molts records d’anys passats a l’Himàlaia. Primer de tot, hem vist el nostre objectiu, l’Annapurna de 8.091m, una muntanya que ja vaig intentar en l’any 2000, de la mà d’en Josep A.Pujante com a cap d’expedició i que malauradament no varem poder ascendir degut a les males condicions de la muntanya i al mal temps. Per altra banda, la següent muntanya que es deixava veure a l’horitzó era el Dhaulaguiri de 8.167m, el 14 de maig del 2004, a les 14h arribava al cim del meu segon vuit mil amb el meu company, en Víctor Herrera, l’altre company en Damian Redmond no hi va poder arribar però com si ho hagués fet, doncs gràcies a ell varem poder arribar al Camp 3 tot tornant de cim després de vàries hores de no trobar el bon camí. Aquesta expedició al Dhaulaguiri anava de la mà d’en Joaquim Molins, que va organitzar l’expedició amb un grup d’argentins i catalans.
Com ja us he comentat, anem fent aquest trekking amb els metges d’en Carlos Pauner, en Jose Ramon Morandeira i la MªAntonia Nerin. Després de cada etapa anem a estirar les cames pels voltants i de pas, aprofitem per escalfar-nos una mica i entrar en calor, comença a fer “rasca”...
Així doncs, ara si que va de debò i en uns dos dies estarem sota de la primera muntanya de vuit mil metres conquistada per l’home: l’Annapurna.
A reveure companyes i companys,
De camí al Camp Base de l’Annapurna
Salut a totes i tots, estem a dos dies de camí del Camp Base de l’Annapurna, contents i amb moltes ganes d’arribar-hi, es clar. Fent aquest meravellós trekking m’ha vingut al cap molts records d’anys passats a l’Himàlaia. Primer de tot, hem vist el nostre objectiu, l’Annapurna de 8.091m, una muntanya que ja vaig intentar en l’any 2000, de la mà d’en Josep A.Pujante com a cap d’expedició i que malauradament no varem poder ascendir degut a les males condicions de la muntanya i al mal temps. Per altra banda, la següent muntanya que es deixava veure a l’horitzó era el Dhaulaguiri de 8.167m, el 14 de maig del 2004, a les 14h arribava al cim del meu segon vuit mil amb el meu company, en Víctor Herrera, l’altre company en Damian Redmond no hi va poder arribar però com si ho hagués fet, doncs gràcies a ell varem poder arribar al Camp 3 tot tornant de cim després de vàries hores de no trobar el bon camí. Aquesta expedició al Dhaulaguiri anava de la mà d’en Joaquim Molins, que va organitzar l’expedició amb un grup d’argentins i catalans.
Com ja us he comentat, anem fent aquest trekking amb els metges d’en Carlos Pauner, en Jose Ramon Morandeira i la MªAntonia Nerin. Després de cada etapa anem a estirar les cames pels voltants i de pas, aprofitem per escalfar-nos una mica i entrar en calor, comença a fer “rasca”...
Així doncs, ara si que va de debò i en uns dos dies estarem sota de la primera muntanya de vuit mil metres conquistada per l’home: l’Annapurna.
A reveure companyes i companys,
06/04/2010: Records des del meu meravellós "forat"
Katmandú, 4 d'abril del 2010
Amigues i amics, novament em trobo a Katmandú. Ahir vaig arribar del trekking d’aclimatació i de l’ascensió al cim del Mera Peak de 6.460 m. Després de la pèrdua del primer vol de Katmandú a Lukla degut al mal temps, finalment a l’endemà, vaig poder arribar al inici del trekking. Havia de seguir els passos del meu company d’expedició, en Lluís Ràfols i dels seus clients, però a última hora per feines i compromisos varis a Barcelona vaig haver de canviar els plans. El resultat es que amb quatre dies vaig poder arribar al Camp Base del Mera Peak a 5.350 m, possiblement no és la millor manera d’arribar a aquesta alçada però la feina feta abans d’aquesta nova expedició, m’ho ha permès. Ara recordo el dia 21 de gener del 2010, eren les 10h del matí, el sol acariciava tímidament el cim de l’Aconcagua i la temperatura no s’atrevia a pujar, érem a 15ªC sota zero, havia sortit del Camp Base a les 12h de la nit i amb deu hores havia arribat al sostre d’Amèrica a quasi 7.000 m d’alçada. Em sentia satisfet de la feina feta fins el moment, una feina que entre d’altres coses, m’havia d’aportar la preparació i aclimatació adient per dur a terme l’ascensió a l’Annapurna, les grans expedicions a l’Himàlaia comporten un esforç extra a l’activitat a realitzar.
Després de quatre dies i amb més de 7.000 metres acumulats pujant i baixant pels colls previs al Inkhu Khola, vaig arribar al coll del Mera La de 5.450m i a la vegada al Camp Base del Mera Peak. Després d’un dia de descans merescut, varem començar l’ascensió del Mera Peak juntament amb en Lluís Ràfols i els seus clients, en Josep, en Jordi, en Xavi i la MªRosa. En unes vuit hores, érem al cim gaudint d’una vista fantàstica: el Cho-Oyu, l’Everest, el Lhotse, el Makalu, el Kanchenjunga i altres cims per sota dels vuit mil metres, però no menys bonics: el Nuptse, el Pumori, l’Amadablam, el Thamserku, el Kantega. Sí, tot això des de dalt del cim!, un premi a l’esforç realitzat.
Ara des de Katmandú i a un dia de sortir cap a Pokara, porta dels Annapurnes, i acompanyats pels metges Jose Ramon Morandeira i Mª Antonia Nerin especialistes en medicina de muntanya de l’hospital Clínic de Saragossa i que faran el seguiment d’en Carlos Pauner, company de logística al Camp Base, me’n recordo de tots i totes vosaltres en aquests dies de setmana santa. Dies que s’aprofiten per sortir, per anar a escalar, per reunir-se amb la família i menjar les “Mones”...en el meu cas no és així, la distància m’ho impedeix, però és el record precisament, el que fa que no us oblidi i pensi en tots i totes vosaltres i és el que em dona força per seguir endavant amb el meu projecte, també vostre, d’arribar al sostre de totes les muntanyes de més de 8.000m.
Son les 19h i estic a un Cyber de Katmandú, sense xarxa elèctrica es clar, les coses no canvien en unes setmanes però m’han deixat utilitzar les seves bateries, cadascú es busca la vida en aquest meravellós “forat”, recordeu?. Estic escrivint aquesta crònica en un lloc especial, doncs fa un any hi passava una bona estona amb la meva família després de l’ascensió al Lhotse, el meu cinquè 8.000m. Ja ho veieu, vivint de records i esperances,
Una abraçada des del meu “forat”,
Xavi Arias
Amigues i amics, novament em trobo a Katmandú. Ahir vaig arribar del trekking d’aclimatació i de l’ascensió al cim del Mera Peak de 6.460 m. Després de la pèrdua del primer vol de Katmandú a Lukla degut al mal temps, finalment a l’endemà, vaig poder arribar al inici del trekking. Havia de seguir els passos del meu company d’expedició, en Lluís Ràfols i dels seus clients, però a última hora per feines i compromisos varis a Barcelona vaig haver de canviar els plans. El resultat es que amb quatre dies vaig poder arribar al Camp Base del Mera Peak a 5.350 m, possiblement no és la millor manera d’arribar a aquesta alçada però la feina feta abans d’aquesta nova expedició, m’ho ha permès. Ara recordo el dia 21 de gener del 2010, eren les 10h del matí, el sol acariciava tímidament el cim de l’Aconcagua i la temperatura no s’atrevia a pujar, érem a 15ªC sota zero, havia sortit del Camp Base a les 12h de la nit i amb deu hores havia arribat al sostre d’Amèrica a quasi 7.000 m d’alçada. Em sentia satisfet de la feina feta fins el moment, una feina que entre d’altres coses, m’havia d’aportar la preparació i aclimatació adient per dur a terme l’ascensió a l’Annapurna, les grans expedicions a l’Himàlaia comporten un esforç extra a l’activitat a realitzar.
Després de quatre dies i amb més de 7.000 metres acumulats pujant i baixant pels colls previs al Inkhu Khola, vaig arribar al coll del Mera La de 5.450m i a la vegada al Camp Base del Mera Peak. Després d’un dia de descans merescut, varem començar l’ascensió del Mera Peak juntament amb en Lluís Ràfols i els seus clients, en Josep, en Jordi, en Xavi i la MªRosa. En unes vuit hores, érem al cim gaudint d’una vista fantàstica: el Cho-Oyu, l’Everest, el Lhotse, el Makalu, el Kanchenjunga i altres cims per sota dels vuit mil metres, però no menys bonics: el Nuptse, el Pumori, l’Amadablam, el Thamserku, el Kantega. Sí, tot això des de dalt del cim!, un premi a l’esforç realitzat.
Ara des de Katmandú i a un dia de sortir cap a Pokara, porta dels Annapurnes, i acompanyats pels metges Jose Ramon Morandeira i Mª Antonia Nerin especialistes en medicina de muntanya de l’hospital Clínic de Saragossa i que faran el seguiment d’en Carlos Pauner, company de logística al Camp Base, me’n recordo de tots i totes vosaltres en aquests dies de setmana santa. Dies que s’aprofiten per sortir, per anar a escalar, per reunir-se amb la família i menjar les “Mones”...en el meu cas no és així, la distància m’ho impedeix, però és el record precisament, el que fa que no us oblidi i pensi en tots i totes vosaltres i és el que em dona força per seguir endavant amb el meu projecte, també vostre, d’arribar al sostre de totes les muntanyes de més de 8.000m.
Son les 19h i estic a un Cyber de Katmandú, sense xarxa elèctrica es clar, les coses no canvien en unes setmanes però m’han deixat utilitzar les seves bateries, cadascú es busca la vida en aquest meravellós “forat”, recordeu?. Estic escrivint aquesta crònica en un lloc especial, doncs fa un any hi passava una bona estona amb la meva família després de l’ascensió al Lhotse, el meu cinquè 8.000m. Ja ho veieu, vivint de records i esperances,
Una abraçada des del meu “forat”,
Xavi Arias
24 de març del 2010Katmandú
Bé, com us podeu imaginar en veure aquestes fotos es que no he pogut sortir cap a Lukla i segueixo a Katmandú. El fet es que he estat a punt de pujar a l’avió, fins i tot tenia la motxilla carregada, però a última hora s’han cancel·lat un dia més, els vols a Lukla pel mal temps. Darrerament, a l’aeroport de Katmandú són molt curosos amb la meteo ja que fa cosa d’uns dos anys, degut al mal temps un avió es va estavellar arribant a Lukla, amb les conseqüents conseqüències.
Així doncs em trobo encara a Katmandú una ciutat cada cop més caòtica, al meu modest parer, si més no, a la zona del centre, Thamel. Un munt de trànsit, males olors, carrers bruts, una calor insuportable i si a tot això li adjuntem les deu hores al dia sense xarxa elèctrica: la demanda supera l’oferta, la solució? tallar el llum. Quan la cosa funciona però, també la tallen per reparar les avaries habituals que es van originant.
Malgrat això, Katmandú i la seva gent segueixen tenint aquell encant del que tantes vegades us n’he parlat. Sense voler-ho, et sedueixen, a tot hora i en tot moment, un cop rere l’altre, i per això hi tornes una vegada i una altra. La brillantor especial en els ulls dels nens i nenes que en unes setmanes acabaran l’escola, l’enrenou del dia a dia, els comerciants amunt i avall, la quantitat d’ estupes, pagodes i monestirs fan que et sentis a uns centenars d’anys enrere, una ciutat, que sembla que per a ella el temps s’aturi. I com no, una ciutat on les activitats punteres són el trekking, les ascensions a les grans muntanyes i altres esports que més d’un i una no s’imaginaria.
Mentre era a la pista de l’aeroport esperant la sortida del vol m’ha impactat veure uns senyors, que lluny de la realitat de la ciutat, es concentraven per fer entrar una pilota de golf en un petit forat, quan en la meva opinió, són ells els que estan dins un gran forat. És obvi que les diferències socials entre els ciutadans cada vegada són més grans arreu del món, però en aquests països encara contrasten més...Sort que per a jugar al Golf no cal xarxa elèctrica!
A reveure,
Xavi Arias
30/03/2010: Expedició a l'Annapurna 2010 - Catalunya 14x8000
Amics i amigues del programa de Temps d’Aventura de TV3, ja hi tornem a ser, un altre any cap a l’Himàlaia amb l’objectiu d’arribar a dalt dels cims més alts de la terra. L’Annapurna de 8.091m, és la muntanya escollida aquest cop. És una muntanya que no arriba al centenar de metres per damunt dels 8.000 m, però és una de les més difícils i perilloses, així ho demostren les seves 153 ascensions des del 1950 lluny de les 4.111 que té l’Everest a dia d’avui. Va ser el primer 8.000 que va trepitjar l’home i a la vegada és el 8.000 amb menys ascensions. El fet d’haver estat el primer 8.000 conquerit per l’home fa que aquesta muntanya sigui molt especial. Era el 3 de juny de 1950, quan Maurice Herzog i Louis Lachenal arribaven al cim de l’Annapurna, a la expedició també hi havia, entre d’altres Gastón Rebuffat i Lionel Terray, una ascensió mítica en la història de l’alpinisme doncs, arribar al cim no va ser gens fàcil, ni tan sols l’arribada al Camp Base degut a que la cartografia d’aquells anys deixava molt que desitjar. Aquesta ascensió va quedar reflectida en un llibre anomenat “Annapurna primer 8.000”, escrit per a Maurice Herzog.
