Si parlem de competir, és evident que el Madrid ha pujat algun esglaó respecte a la passada temporada. I això que l’any passat, amb Juande Ramos a la banqueta i una crisi institucional com una casa de pagès, els blancs també van fer-li la guitza al Barça fins al memorable 2-6 del Bernabéu. Però una cosa és aquesta capacitat innata que té el Madrid per sobreviure amb dignitat fins i tot en les pitjors circumstàncies i una altra molt diferent haver assolit un nivell de joc fiable. El joc del Madrid no aguanta la comparació amb el nivell del Barça, una idea de futbol consolidada durant els darrers vint anys i portada a la perfecció per Pep Guardiola. L’equip de Pellegrini encara no sap ben bé a què juga: que l’agafi Cristiano Ronaldo i acabi la jugada? Que centri Sergio Ramos a veure si Higuaín la remata? Amb Guti al mig del camp o amb Lass? I Kaká, en quina posició juga? Són jugadors boníssims i tenen capacitat de generar molt perill, però si em pregunten com és el joc del Madrid, sincerament no sé què respondre.
Tot i que és evident que el Barça té l’avantatge d’un estil madurat durant més de 20 anys, el Madrid ja ha començat a caminar en una direcció futbolística. La seva realitat és tendra, però ja ha escollit un pla per jugar a futbol. Una defensa de quatre avançada per reduir espais, un migcamp amb un migcentre distribuïdor, un interior recuperador i un de creatiu més un mitja punta per enllaçar i dos davanters amb mobilitat. Aquesta és la recepta que ha triat, de la mateixa manera que ha optat pel foc ràpid per cuinar. Ritme, intensitat, combinacions verticals, joc a l’espai i molta contundència en la rematada, en oposició al futbol elaborat, prioritàriament al peu, explotant l’amplitud i el joc posicional del Barça. A partir d’aquí, apareixen dos principis: la maduresa de la idea, que probablement el Madrid no respectarà perquè no ha valorat el treball de Pellegrini a la recerca d’una personalitat, i la identificació personal. A mi m’agrada més el pla blaugrana, però el Madrid ja té pla, encara que el tòpic digui el contrari.
Si hi ha un jugador a qui he defensat aferrissadament, aquest és Thierry Henry. El seu rendiment fins ara ha estat molt millor del que s’ha venut. L'any de la seva arribada, en ple declivi del projecte Rijkaard/Ronaldinho, Henry va ser el màxim golejador de l'equip. La temporada següent -la del triplet- va continuar fent molts gols i gairebé tots decisius. Tot i així, el menyspreu i la falta de respecte van ser habituals entre els aficionats i la premsa alhora de referir-se a Henry. Tant es va insistir en destacar les seves deficiències, que al final sembla que Titi els hagi volgut donar la raó. Amic Ricard, aquest any l'Henry no està bé. Fins i tot ho veig jo. Té dificultats en l'u contra u, amb prou feines crea perill i el pitjor de tot: no fa gols. Henry pot ser d'utilitat en algun moment de la temporada, però ara mateix l'excepcional estat de forma de Pedro li fa merèixer la titularitat. Pedro s'ha descobert com un excel·lent definidor, una qualitat que li desconeixíem. El canari viu un moment dolç i la confiança el fa ser encara millor. En el futbol els moments són bàsics. I ara és el moment de Pedro.
El futbol no pot viure només de números. És evident que Pedro aquesta temporada ha donat més rendiment que Henry (15 gols contra 2), que ha superat les expectatives mentre el francès les ha abaixat i que ha estat més trascendent pel seu oportunisme amb el gol, però el tècnic ha de pendre la millor decisió per la química col.lectiva. Pedro ha estat un jugador de moments, no de partits. En molts d’ells, ha viscut del gol. I tot això no és per falta de qualitat, sinò perquè està a cavall entre el final de la formació i l’aterratge en el màxim rendiment. Cadascú ha de tenir el seu rol i Pedro és una magnífica solució per estimular un partit, canviar-li la dinàmica, accelerar-lo i aliar-se amb el gol des de la banqueta. Henry té experiència en grans escenaris, és un complement de qualitat als jugadors de desequilibri, pot estovar el partit perquè la banqueta el remati i no té capacitat per motivar-se amb pocs minuts. Bernat, Pedro és present i futur, Henry és molt passat i poc present. Per tant, aprofitem-lo!
Ja ho veus, els nostres especialistes no es posen d'acord, i els dos tenen bons arguments per defensar la seva postura. I tu, què en penses? Qui mereix més un lloc a l'onze titular, Henry o Pedro? Deixa ara el teu comentari!